La tecnologia 3D com una ferramenta per explorar els escenaris arquitectònics contemporanis

Resum

L’arquitectura en el cinema ha estat un tema recurrentment estudiat; no així el cinema d’arquitectura. La indústria cinematogràfica, com si d’un actor més es tractara, ha utilitzat els edificis rellevants de cada època com escenaris per al seu benefici, abusant d’ells al no arribar a mostrar l’essència dels edificis enregistrats. Però el cinema d’arquitectura, a través de la no ficció contemporània, ha aconseguit qüestionar-se la veritat de la realitat arquitectònica. El film If the Buildings Could Talk (Wim Wenders, 2010) documenta l’obra Rolex Learning Center dels arquitectes Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa (SANAA), transmetent la sensació de la vida de l’arquitectura, fent que l’edifici s’aprecie com un actor més, insinuant que respira, sent, parla i, en definitiva, experimenta l’espai continu i serpentejant dels japonesos. El resultat és una peça de dotze minuts, sense principi ni fi, filmada amb tecnologia 3D; una lírica, poètica i íntima peça relatada (quasi murmurada) per una sensual veu femenina, que encarna el propi edifici. A través del seu objectiu, Wenders canvia la manera de percebre l’arquitectura, com va fer la fotografia amb l’arquitectura moderna en la primera meitat del segle passat.