La pantalla de la justícia. Matar un rossinyol cinquanta anys després.

Resum

Matar un ruiseñor (To Kill a Mockingbird, Robert Mulligan, 1962), basada en la novel·la homònima de Harper Lee, guanyadora del Pulitzer de 1960, s’ha mantés durant mig segle extraordinàriament viva en Amèrica. La popularitat del seu referent literari (en el segle XX va ser la novel·la americana de temàtica racial més llegida), a pesar de la seua trama i personatges convencionals, ha contribuït així mateix a la difusió de la pel·lícula homòloga. Encara que el procés judicial que recreaven s’ubicava en el context dels anys trenta, en Maycomb, Alabama, llibre i pel·lícula van aparéixer en una època convulsa, en la major transformació que va patir el Sud des de la Guerra de Secessió, i va animar els lectores blancs a prendre partit en la lluita  pels drets civils. La recreació convertia la controvèrsia en —com diria Walt Whitman— «història futura» per al públic americà. El present article explora les principals implicacions històriques, estètiques i sociològiques de la novel·la i la pel·lícula, prestant especial atenció al tema racial. El text pretén oferir al lector recursos i/o línies d’interpretació amb vistes a valorar Matar un ruiseñor com una obra d’art, sense desatendre el context projectat en la pel·lícula, del qual no pot ser dissociada.