Més dura va ser la caiguda: La crisi econòmica al cinema

Resum

Introducció

Marc Agües i Jordi Revert

Discussió
Raúl de Arriba, Isadora Guardia, José Antonio Hurtado i Max Lemcke.

Conclusió. Els motors de la realitat
Jordi Revert

La crisi econòmica global iniciada oficialment el 15 de setembre de 2008 amb la caiguda de Lehman Brothers va inaugurar una etapa de recessió en la qual encara ens trobem sumits. Es tracta d’una etapa de recessió les conseqüències de la qual vivim dia a dia i que troba el seu antecedent més important en la Gran Depressió que va colpejar la societat nord-americana i el món després del Crack del 29. Ja aleshores, el cinema va dur a terme diverses aproximacions i estratègies per elaborar el seu propi relat d’aquell episodi, al que tant es va apropar des de la comèdia o el musical com a gèneres des dels quals exercir la crítica, com el retrat descarnat a través de John Steinbeck o el documental. Dècades després, els modes de representació han evolucionat fins oferir, en la nova crisi, noves maneres de representar allò que es produeix com una repetició de la història, en una versió si es pot més dura i virulenta en un món que ja no coneix alternativa al capitalisme establert. En aquest context, sorgeixen veus que analitzen la nova depressió des d’una perspectiva documental i/o didàctica, autors que velen la seua anàlisi de la situació i ficcions que agafen la crisi com a bases per al relat particular de l’individu. És el cinema de la crisi que sempre ha existit d’una manera o altra, però que adquireix ara una visibilitat i dimensió que pretenem sotmetre a discussió.