La cinefília en l’època cinematogràfica

Resum

Es podria descriure l’època en què hem entrat —l’època dels telèfons intel·ligents i les tabletes, del LCD i el LED, del DVD i el VAC, de l’emissió en directe i dels arxius— com l’època postcinematogràfica, en la qual la pel·lícula s’ha convertit en un element imminent tant per a les nostres vides com per a les nostres idees i comportaments, mentre que el lloc tradicional on els espectadors podien trobar imatges i sons, el cinema, està caient en l’obsolescència de forma lenta, però incessant. La cinefília com una pràctica situada temporal i espacialment, que és capaç de salvar les distàncies entre el públic individual i el col·lectiu, no està morta, sinó que ha experimentat una marcada transformació sota les presents condicions de les xarxes digitals. Seria d’ingenus reduir l’estat de la postcinematografia de la cinefília a un compendi de pàgines web, portals i plataformes. El que l’article proposa en contraposició és considerar treballs que han estat possibles gràcies a la condició de ser digital; les idees, ferramentes i capacitats que caracteritzen la cultura de la imatge de principis del segle XXI. Mentre que és impossible enumerar totes les transformacions i les novetats de la cinefília de hui en dia, aquestos exemples, amb sort, mostren algunes vies possibles per les quals la cinefília es pot desenvolupar. La cinefília es caracteritza per la seua capacitat d’assignar un nou marc i propòsit a les diferents temporalitats i registres emocionals que el cinema ha ofert en el passat, però s’està obrint poc a poc al present i al futur digital. Tant l’objecte d’afecte com el tipus de recepció són flexibles i mal·leables gràcies a les noves tècniques digitals, maneres de circulació i una configuració diferent del camp en general.