Ferides, pervivències, transformacions: cap a la definició d'uns Models d'estilització en el cinema postbèl·lic espanyol (1939-1962)

Recents i polèmiques aproximacions al cinema espanyol dels anys 40 i 50 del passat segle demostren el creixent interès per l'estudi històric i formal d'un període del nostre cinema encara tan injuriat i malament conegut com fascinant. Considerat tradicionalment en el seu primer decenni pura emanació del franquisme i per açò no mereixedor d'anàlisis detingudes, mentre en el segon amb prou faenes es va atorgar autèntic valor a certs títols vinculats a un suposat “regeneracionisme” molt superficialment lligat al neorealisme italià, l'estudi detingut dels films conservats dut a terme des de finals del segle passat per diversos historiadors dins i fora d'Espanya a partir de noves perspectives analítiques i historiogràfiques, ha dibuixat un nou panorama en el qual les vies d'estudi no deixen d'enriquir-se i multiplicar-se.

Es constata llavors que ens trobem davant un cinema tan desigual com poblat de títols d'incontestable altura estètica i cultural; que no se sosté el pesat maniqueisme crític present fins llavors (italianizant dissidència “comunista” & costumbrisme franquista…); que, en fi, no existeixen solament aïllades i excepcionals pel·lícules d'interès, sinó tendències, corrents i “generacions” que des de la mateixa fi de la contesa, es van esforçar per continuar un treball cultural tan difícil com meritori que havia donat ja els seus primers, escassos i saborosos resultats fílmics en el tràgicament breu període republicà.

En aquest context, el número 20 de L’Atalante cerca treballs capaços de continuar reflexionant amb rigor en l'alhora còmic, malenconiós, abrupte, espès i desolat cinema espanyol de la postguerra, indagant en l'anàlisi dels textos, però també en les seues fonts literàries (p. ex., la indiscutible empremta popular que arriba de la mà de l'escriptor Wenceslao Fernández. Flórez), en el pes de les tradicions teatrals i plàstiques que aconsegueixen mantenir-se malgrat tot provinents del cinema mut i del període republicà i en el seu complex fregament amb els dispositius narratius i visuals de el “Model internacional” imperant, en l'existència de films híbrids, resultat de mescles insospitades d'elements aparentment contradictoris…

Ens semblen així mateix importants articles que incidisquen en les transformacions fílmiques (i històriques) del període estudiat. Així, per exemple, certs Models d'estilització sorgits en els anys 40 (com el que proposem denominar “obsessiu-delirant”, íntimament vinculat a la ferida bèl·lica i els trets de la qual són nítids en films presidits per una mirada masculina ferida per la pèrdua del seu objecte de desig, ben exemplificat en La sirena negra [C. Serrano de Osma, 1947] o en Vida en sombras [L. Llobet-Gràcia, 1948]), desapareix pràcticament per complet en la dècada següent, en la qual no obstant açò sorgirà una progressiva crispació de la mirada enunciativa cap als materials costumistes amb prou faenes mantinguts en els anys 40 —gràcies sobretot a la filmografia exemplar d'Edgar Neville— que donarà lloc a un Model modern, grotesc i espantallat, representat a la perfecció en el cinema de Fernando Fernán-Gómez...

Acceptació de propostes per a la secció Quadern: del 1 al 22 de juliol de 2014

Si desitgen obtenir més informació, poden escriure a info@revistaatalante.com