Resum
Què és un clàssic? La pregunta ha estat tan reiterada que pareix dirigir l’interés sobre si mateixa abans que sobre la resposta. No obstant, s’ha respost que la lectura dels clàssics—i, diríem amb major motiu, el visionant de les pel·lícules clàssiques—aguditza la nostra mirada. Coneixeríem els clàssics per millorar la nostra capacitat de visió. La resposta s’orienta abans a la facultat que a l’objecte al qual s’aplica, abans a una acció que a un resultat. Els clàssics es convertirien així en jutges qualificats del món que contemplem als llibres i pel·lícules. La pregunta per la necessitat dels clàssics és, primer de tot, una pregunta per l’existència mateixa dels clàssics, per la definició d’allò clàssic, i, a continuació, altra pregunta per la seua necessitat; una pregunta per la necessitat d’alguna cosa, com quan un crític afirmava que un llibre no val res sinó val molt, o que sols ha valgut la pena llegir-lo si cal llegir-lo. En una primera aproximació, potser la més superficial, però no prescindible, podem concloure que són clàssics aquelles pel·lícules que podem tornar a veure o hem vist, almenys, amb la inesborrable sensació que no deuria ser l’única vegada que hauríem de veure-les. Allò clàssic cita així intemporalment la mirada, segons la inclinació a considerar-ho etern, fins i tot quan—o precisament perquè, com se subratlla en aquest debat— està firmament arrelat a la materialitat dels fets que afecten a la seua producció.