Si hi ha cossos i rostres, perquè vull sets? Sobre Dogville.

Resum

A Dogville (2003), Lars von Trier compta una despietada història de poder i submissió que s’ofereix com un conte moral sobre la bondat i la culpa. I per a fer-ho du a terme una aposta radical: l’eliminació dels sets, substituïts per ratlles i nombres pintats en el sòl i uns objectes d’attrezzo. Tal gest no és frívol ni extravagant, al contrari. Allò humà s’insereix en un espai inhabitable que provoca la incomoditat de l’espectador, un malestar buscat i necessari per als objectius del film. Mitjançant una càmera inquisitiva i inestable que elimina la distància amb allò filmat, l’acció se centra en els rostres, els cossos i la veu, fins al punt que la realitat de les emocions acaba imposant-se a la irrealitat espacial